Summary
Excerpt
Table Of Contents
- Cubierta
- Título
- Copyright
- Sobre el autor
- Sobre el libro
- Esta edición en formato eBook puede ser citada
- Índex
- Introducció
- 1. Literatura dramàtica catalana d’autora. Capdavanteres
- 2. De submises a subversives
- 2.1. El cas d’Assumpta Gonzàlez: l’assumpció de models masculins
- 2.2. Maria Josep Ragué-Arias: un teatre feminista
- 2.3. Mercè Sarrias: de la posició vindicativa a l’abolició de les dualitats
- 2.4. Patrícia Pardo: una posició combativa
- 2.5. Síntesi
- 3. L’humor en la literatura dramàtica catalana d’autora
- 3.1. Ruth Vilar: els quatre principis bàsics de la comicitat
- 3.2. Cristina Clemente: l’humor com a estratègia per a veure el món
- 3.3. Gemma Rodríguez: comèdies a ritme trepidant
- 3.4. Beth Escudé: l’humor negríssim
- 3.5. Mercè Sarrias: la comèdia entre dos continents
- 3.6. Síntesi
- 4. Teatre i perifèria
- 4.1. Patrícia Pardo: exemple paradigmàtic d’una estètica perifèrica
- 4.2. Síntesi
- 5. Memòria democràtica i dignificació de les víctimes
- 5.1. Memòria històrica vs. memòria democràtica
- 5.2. Memòria i postmemòria
- 5.3. Teatre i memòria democràtica
- 5.4. Dramaturgues de la memòria democràtica: una aproximació al teatre escrit en català
- 5.5. Dramaturgues de la memòria a Catalunya
- 5.5.1. La memòria en la producció d’Helena Tornero
- 5.5.4. Màtria de Carla Rovira
- 5.6. Dramaturgues de la memòria a les Illes
- 5.6.1. Roja de Neus Nadal
- 5.6.2. La memòria en la producció d’Aina de Cos
- 5.6.3. Llum trencada de Carme Planells i Aina Salom
- 5.7. Dramaturgues de la memòria al País Valencià
- 5.7.1. La memòria en la producció de Sònia Alejo: Memorial Democràtic de Vila-real
- 5.7.2. Acompanya’m en la nit de Pepa Juan
- 5.8. Síntesi
- 6. Altres memòries
- 6.1. Exili i memòria de la dictadura argentina en l’obra de Victoria Szpunberg
- 6.1.1. El meu avi no va anar a Cuba: l’heterogeneïtat dels mecanismes ètics i estètics
- 6.1.2. La història com a punt de partida del treball de dol
- 6.1.3. La música: element revulsiu i terapèutic
- 6.1.4. La metateatralitat: el distanciament necessari
- 6.1.5. L’absència de la víctima i el fetitxisme narratiu
- 6.2. Síntesi
- 7. Maternitats
- 7.1. Llibert de Gemma Brió Zamora
- 7.2. Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó
- 7.3. ESTIgMES de Concha Milla
- 7.4. Antimülleriana i altres cròniques del fracàs de Núria Vizcarro
- 7.5. La noia de la làmpada de Marta Aran
- 7.6. Síntesi
- 8. Adolescències
- 8.1. Retrats d’adolescència
- 8.2. Submergir-se en l’aigua d’Helena Tornero
- 8.3. Plastilina de Marta Buchaca
- 8.4. Límits de Marta Solé
- 8.5. Síntesi
- 9. Lluïsa Cunillé: Islàndia o la desfeta del somni americà
- 9.1. Lluïsa Cunillé
- 9.2. Islàndia
- 9.3. Síntesi
- Epíleg: Deixeu-nos ser perverses
- Araceli Bruch i Pla (Manlleu, 1953)
- Teresa Vilardell i Grimau (Sabadell, 1957)
- Àngels Aymar i Ragolta (Barcelona, 1958)
- Mercè Sarrias (Barcelona, 1966)
- Sònia Alejo (Almassora, 1972)
- Gemma Miralles (Alcoi, 1973)
- Marta Barceló i Femenias (Palma de Mallorca, 1973)
- Helena Tornero Brugués (Figueras, 1973)
- Aina de Cos (Palma de Mallorca, 1975)
- Patrícia Pardo (Alaquàs, 1975)
- Cristina Clemente (Barcelona, 1977)
- Carla Rovira (Girona, 1982)
- Bibliografia
Introducció
Dramaturgues catalanes. Ètiques i estètiques és un volum que respon als nostres interessos investigadors referits a la literatura dramàtica actual, en llengua catalana, escrita per dones. En aquest sentit, el llibre que presentem agrupa un seguit de treballs, realitzats al llarg de diversos anys, que reescriu i, en ocasions, amplia alguns textos presentats en col·loquis, seminaris i congressos dedicats a l’estudi del gènere. Igualment, se n’hi presenten de nous. Tanmateix, no es tracta d’un llibre feminista en el sentit estricte del mot, tenint en compte que les teories feministes gairebé no hi són presents. Simplement pretenem posar en valor l’escriptura d’autora subscrita al gènere teatral i que utilitza la llengua catalana com a eina d’expressió. Al llarg d’aquestes pàgines ho reivindiquem: intentem donar visibilitat a aquelles que, prenent els versos de Maria Mercè Marçal, són tres voltes rebels: perquè són dones, escriuen teatre i, a més a més, ho fan en català. Un altre dels eixos a partir dels quals ens hem volgut guiar ha sigut la voluntat de configurar una cartografia de dramaturgues ubicades en diversos indrets dels territoris de parla catalana. Ho hem fet amb l’objectiu d’establir-ne punts de contacte i eliminar fronteres, referides a les polítiques culturals, que n’impedeixen una comunicació fluida, tot i que som conscients que aquest últim punt donaria peu, amb tota seguretat, a desenvolupar d’altres estudis que n’aborden la temàtica.
Hem dividit el volum que presentem en nou capítols i un epígraf, que considerem realment rellevant perquè contribueix a donar la paraula a algunes de les nostres dramaturgues. El primer dels capítols porta com a títol “Literatura dramàtica catalana d’autora. Capdavanteres” i fa una aproximació de caire historicista a les peces d’autoria femenina, escrites en llengua catalana, que han servit per a començar a configurar un cànon en aquest sentit; una nòmina encara poc estudiada i posada en valor, és cert, però per aquest mateix motiu imprescindible en aquest estudi per a establir les bases d’una posterior escriptura dramàtica amb veu de dona. Així, per una banda, s’hi relacionen els condicionants de les dones per accedir a l’escriptura dramàtica a través d’estudis esdevinguts ja clàssics en la matèria, com ara els de Patricia O’Connor o la nostrada Maria Josep Ragué-Arias; endemés, per una altra banda, s’hi esmenten els treballs d’aquelles autores que podem considerar pioneres en l’àmbit estrictament català –entés en el sentit geogràfic del terme–, així com aquelles altres que van conrear el gènere teatral als Països Valencians i a les Illes. L’evolució politicocultural de cadascun d’aquests indrets és diferent i, per tant, el desenvolupament de la literatura dramàtica amb ←11 | 12→veu de dona també ho és; no obstant això, totes aquestes escriptores ostenten una condició meritòria pels entrebancs que, en qualsevol cas, s’hi van trobar pel camí.
En aquesta mateixa línia es desenvolupa el segon capítol, “De submises a subversives” on, prenent alguns exemples paradigmàtics, es mostra l’evolució temàtica i estètica del gènere a partir dels textos de les dramaturgues triades. En aquest sentit, les diverses etapes del moviment feminista serveixen com a base per a estudiar aquesta evolució. Ho fem mitjançant els casos concrets d’Assumpta González –dedicada pràcticament amb integritat al gènere de la comèdia–, la dramaturga i crítica de teatre Maria Josep Ragué-Arias –de qui els estudis referits a l’evolució del feminisme ens donen peu a desenvolupar el capítol– i Mercè Sarrias, una dramaturga i guionista tan actual com polifacètica.
Pel que fa als capítols que continuen, aborden diferents aspectes relacionats amb l’escriptura dramàtica de les nostres autores. Així, en el tercer, s’hi tracten les estratègies emprades per enfrontar amb humor temàtiques diverses que, en principi, no haurien de resultar divertides al públic lector/espectador. Peces de Ruth Vilar, Cristina Clemente, Gemma Rodríguez, Beth Escudé o Mercè Sarrias ens serveixen per a bastir un capítol que oscil·la entre l’humor blanc i amable de Clemente, fins a l’humor negríssim d’Escudé. En qualsevol cas, una muntanya russa d’emocions que presenten, des d’una perspectiva crítica, el panorama social dels nostres dies: malalties, consultes mèdiques basades en la indiferència i la burocràcia, maltractaments de gènere o abismes personals que, malgrat tot, ens permeten esbossar un somriure àcid, crític i maliciós amb la nostra pròpia realitat.
Tot seguit, ens aproximem al que hem considerat teatre de perifèria, representat per la dramaturga valenciana Patrícia Pardo. De professió clown, les produccions d’aquesta autora posseeixen totes les característiques perquè el seu teatre sigui qualificat com a teatre de frontera o perifèric: escrites en català a València i pertanyents als paràmetres del neocirc, les obres de Pardo ho qüestionen absolutament tot des d’una mirada perplexa i irònica que no pot deixar ningú indiferent. Si la missió principal de les arts escèniques és promoure un espectador actiu que s’incomodi davant el despropòsit de la pròpia realitat, el teatre de Pardo n’és l’exemple paradigmàtic. Per arrodonir aquesta percepció, només hi faltaria un mestre de cerimònies encoratjant el públic a la porta de les seves posades en escena: passin i vegin, passin i pensin, passin i valorin.
La part central del llibre, el cinquè capítol, n’és la més extensa. Aquesta extensió obeeix als interessos de l’autora del volum, adscrita al grup d’investigació Memòria, Identitat i Ficcions (MIF) de la Universitat d’Alacant en el qual, juntament amb el grup Història i Poètiques de la Memòria (HISPOME), s’hi desenvolupen estudis relacionats amb la nostra memòria recent des de punts de ←12 | 13→vista interdisciplinaris. Les arts escèniques no podien faltar-hi atès que esdevenen una plataforma apta i vívida per a recrear-hi determinats episodis relatius al que en aquests moments denominem memòria democràtica. És en aquest sentit que, a través de diversos conceptes usats en l’àmbit dels estudis de la memòria, com ara la postmemòria o les memòries multidireccionals, s’analitzen les peces d’algunes dramaturgues que tracten aquesta temàtica en les seves peces. Ens referim a Helena Tornero, Carla Rovira, Neus Nadal, Aina de Cos, Carme Planells, Aina Salom, Sònia Alejo o Pepa Juan, entre d’altres. Comptat i debatut, es tracta d’una temàtica que va experimentar l’auge a partir de la Llei de Memòria Històrica del 2007 i que ha anat incrementant el corpus d’autoria femenina amb la intenció, entre d’altres, de contar la història amb la veu i la mirada d’aquella part de la població que ha estat sistemàticament silenciada. D’altra banda, el sisè capítol pretén complementar l’anterior a partir de la mirada retrospectiva oferida per l’obra de Victoria Szpunberg a la dictadura argentina. D’aquesta manera, busquem exemplificar com les seqüeles derivades de qualsevol vivència traumàtica d’aquesta índole adquireixen uns trets comuns que, evidenciats a través del teatre, permeten treballar el procés de dol.
Endemés, el setè capítol resulta especialment rellevant pel caràcter tabú que han tingut fins no fa gaire les temàtiques que s’hi plantegen: les maternitats frustrades, els avortaments, les dificultats en l’embaràs, els embarassos no desitjats, la falta d’instint maternal en algunes dones, la mort perinatal… tot plegat a partir d’una sèrie de peces que revelen un interès creixent per aquests temes. Fins fa poc semblava que aquestes qüestions concernien només a les dones i la seva vocació com a mares no es podia posar en entredit. Ara ja no és així, les dones volen sentir-se lliures per a viure la seva pròpia identitat, com a mares o no. Malgrat tot, la pressió social perquè exerceixin la maternitat les fa sentir culpables quan no poden aconseguir-ho. Gemma Brió, Clàudia Cedó, Concha Milla, Núria Vizcarro o Marta Aran són algunes de les dramaturgues que escometen aquests assumptes en les seves obres, en certes ocasions empentades pel tarannà terapèutic que ateny l’escriptura després d’haver viscut una experiència d’aquesta índole.
El capítol que continua proporciona unes pinzellades del teatre anomenat crossover, apte per a un públic juvenil, però també interessant per al lector/espectador adult, que trobarà en les històries que s’hi presenten motius de reflexió al voltant del nostre paper com a ens socials en l’educació dels joves. Textos com ara Plastilina, Límits o Submergir-se en l’aigua ens interpel·len pel que fa a temes com el racisme, l’aporofòbia o la manca d’autoestima en els joves, situacions emocionals que els condueixen a comportaments violents, en ocasions amb conseqüències irreparables.
←13 | 14→En el darrer capítol presentem una lectura d’Islàndia, una peça de Lluïsa Cunillé que aborda la crisi econòmica del 2008 i els efectes devastadors que té en l’individu el sistema capitalista al qual es veu abocada la nostra societat. Es tracta d’una temàtica que, al nostre parer, resumeix la sensació de desorientació que caracteritza l’individu modern, sempre al límit de la fallida econòmica però també vital, que el dirigeix a una mena de devastació moral difícil, però no impossible, de superar.
L’epíleg tanca el volum amb les opinions de diverses professionals sobre l’accés i la participació de la dona en l’àmbit teatral. Si bé en el primer capítol del llibre proposàvem un acostament de caire historicista a les dramaturgues que podem considerar com a pioneres per les seves aportacions al gènere al llarg de les primeries del segle XX, amb aquest epíleg volem demostrar-ne l’evolució en termes d’integració, acceptació i/o participació com a dramaturgues –en ocasions també com a actrius o directores d’escena–, en l’esfera teatral catalana del segle XXI. Les percepcions d’aquestes dones ens permeten reprendre com a motiu de reflexió el títol d’un dels treballs de Maria Josep Ragué-Arias: ens trobem encara davant la veu trencada de la falsa normalitat?
Tot i que en l’epíleg hi apareixen esmentades, volem donar les gràcies a cadascuna d’aquestes professionals: Araceli Bruch, Teresa Vilardell, Àngels Aymar, Mercè Sarrias, Sònia Alejo, Gemma Miralles, Marta Barceló, Helena Tornero, Aina de Cos, Patrícia Pardo, Cristina Clemente i Carla Rovira que, des de generacions i espais geogràfics diferents, amb les seves percepcions i vivències, han contribuït a construir l’estat de la qüestió en aquest volum. Encara que hi ha alguna autora que ha declinat la possibilitat de participar-hi perquè no acostuma a efectuar declaracions d’aquesta índole, som conscients que moltes d’altres hi haguessin aportat de bon grat la pròpia experiència, per aquest motiu ens agradaria, en un futur pròxim, poder continuar treballant en aquest sentit.
Details
- Pages
- 192
- Year
- 2022
- ISBN (PDF)
- 9783631893647
- ISBN (ePUB)
- 9783631893654
- ISBN (Hardcover)
- 9783631893630
- DOI
- 10.3726/b20395
- Language
- Catalan; Valencian
- Publication date
- 2023 (January)
- Published
- Berlin, Bern, Bruxelles, New York, Oxford, Warszawa, Wien, 2022. 192 pp.
