Estudis sobre humanisme jesuític des de la Universitat de Lleida

1. La Universitat il·lustrada de Cervera: estudis i cultura polifacètica de fons clàssic

Com a conseqüència de la supressió dels centres universitaris existents a Catalunya, la Universitat de Cervera va arribar a recollir les rendes de totes les altres universitats del Principat cap al 1717 i va voler concentrar els esforços dels millors homes de l´època en un intent de fer ressorgir la vida intel·lectual de la mediocritat en què agonitzava.² Tanmateix, la Universitat de Cervera va néixer pobra, va viure pobra i va acabar en la misèria.³ De fet, com era de suposar, pocs van ser els catalans que van veure amb bons ulls el decret borbònic. Hem de remuntar-nos a la reial ordre de 1´onze de maig de 1717, per esbrinar com va ser fundada com a premi —segons communis opinio, tot i que darrerament s’hagi matisat o fins i tot posat en entredit—⁴ per a la ciutat que lluità al costat de Felip V. D’aquesta manera, doncs, se sancionaven tots els professors i els estudiants que s’oposaren a la causa borbònica, amb una voluntat manifesta de reprimir qualsevol aspiració nacional.

Cal reconèixer, però, que des del començament la nova universitat es va proposar ser moderna i eficaç.⁵ Com s’ha assenyalat manta vegada,⁶ Cervera comptà amb una gran impremta, una gran editorial que tecnològicament era la més avançada dels dominis del rei —disposava de caràcters grecs— i va ser confiada als Ivarra, els professionals més ben preparats de l’època. Amb tot, és ben sabut que el seu potencial productiu, a la llarga, va desembocar en una escassa operativitat. La vida acadèmica s’hi desenrotllà amb normalitat fins que amb motiu de la primera guerra civil, el 1837, fou traslladada provisionalment a Barcelona. Es reintegrà a Cervera l’any 1840, on continuà fins que, per decret d’agost del 1842, quedà definitivament reintegrada a la capital. El funcionament de la Universitat de Cervera durà gairebé tot un segle.

Cervera fou “una universitat eminentment clàssica”,⁷ va arribar a representar la Il·lustració i el classicisme, tot emulant —amb més o menys èxit— les majors universitats europees. La Universitat de Cervera, malgrat tot el seu servilisme, fou el niu on es covà la Renaixença i un fornal d’alta cultura. I més tard, en produir-se el trasllat de la universitat cerverina a Barcelona, perdurà el seu llegat, l’ideal il·lustrat. Rubió i Borràs⁸ distingeix tres etapes en el desenvolupament de la Universitat de Cervera:

1. 1ª) Des de la seva fundació fins als Estatuts promulgats per Felip V (1726).
2. 2ª) Des de 1726 fins la promulgació dels estatuts decretats per Ferran VI (1749) i reformats per Carles III en 1762.
3. 3ª) Des de 1762 fins a la seva supressió.

De fet, l’etapa d’esplendor universitari cerverí comença el 1720, ja que la seva Universitat va arribar a comptar amb 2.000 alumnes matriculats en un espai de temps molt curt. A més, el monarca borbònic va atorgar una certa autonomia a la universitat cerverina i va mostrar una manifesta preocupació pel desenvolupament del seu pla d’estudis, segons veiem en alguns documents, a banda dels estatuts definitius.

No cal ni dir que al segle xviii la situació de l’ensenyament de les llengües clàssiques fou veritablement lamentable. En efecte, mentre que durant les dues centúries anteriors hi havia hagut una gran preocupació per aquestes matèries, una personalitat com Feijoo va arribar a dir que només tenia notícia de cinc o sis espanyols que es dediquessin a l’estudi de la llengua grega.⁹ Dades sobre aquest problema les tenim en els Elementos de Gramática Griega de J. Ortiz de la Peña (Salamanca, 1775). En el pròleg d´aquesta obra veiem esbossat el seu punt de vista sobre la situació general dels estudis clàssics. Més particularment sobre l’estudi del llatí ens parla D. Josef Margans de Posada en Tres cartas sobre los vicios de la Instrucción pública en España, publicat l’any 1807.

Fou amb l’entronament de Carles III quan, sota l’impuls del rei, es generalitzà un xic la inquietud per l’ensenyament. Va heretar la Corona d’Espanya en morir el seu germanastre Ferran VI (1759) i va impulsar una política de reformes vinculada al despotisme il·lustrat, incorporant al seu govern il·lustrats com Floridablanca, Campomanes¹⁰ i Aranda. Doncs bé, tot aquest moviment era en realitat una realització de la reforma que es venia preparant des de Ferran VI, de la qual fou el principal capdavanter el Rvd. Ràvago, de la Companyia de Jesús. Sota l’ègida d’aquell monarca, doncs, s’inicia el moviment a favor de la instrucció pública i gratuïta.

No desitjo estendre’m a detallar allò que perdurà d’aquest moviment cultural. En alguns casos no van ser més que tendències vers una prosperitat intel·lectual que no s’acabava d’aconseguir, però no hi ha dubte que va tenir la seva importància i realitat. Caldria afegir, malgrat tot, que al llarg del segle xviii hi hagué una minoria que practicava l’estudi del grec i del llatí com a autèntic “hobby”, d’una manera bastant audodidacta. Així, sabem que Manuel Lanz de Casafonda, fiscal del Consell de les índies, que havia estudiat humanitats sota la direcció del P. Fray Juan Antonio Ponce, després d’haver aconseguit la Fiscalia, l’any 1768, organitzava tertúlies literàries a casa seva cada dijous i diumenge, en les quals es tractaven diversos punts sempre entorn dels estudis de grec. Semblantment podrien esmentar-se les dissertacions sobre aqueixos temes que van tenir lloc en Acadèmies i en altres centres.

Si passem a referir-nos a l´àmbit de les lectures dels autors i dels escriptors clàssics grecs, constatem que a Cervera es llegia Anacreont, Sant Joan Crisòstom i Sant Basili, però que n’eren excloses les poesies de Safo o Erinna, i fins i tot Teòcrit, autors que retornaren a les aules de Barcelona amb el nou segle.¹¹

Els Estatuts de la Universitat de 1726 establien quatre cursos de grec en perfecte paral·lelisme amb els de llatí. El grec sens dubte, pel fet d’ésser optatiu, no va ser conreat en aquella universitat, durant el segle xviii, amb la intensitat i profit amb què s’havia ensenyat i après a finals del segle xvii i a començaments del xviii, en els col·legis de Betlem i de Cordelles a Barcelona. D’altra banda, l’any 1802 assenyala la data límit de les edicions dels autors clàssics a la Universitat de Cervera. Però el seu prestigi restarà viu, malgrat tot, al llarg del segle següent.

Després de la supressió de la Companyia de Jesús en atenció a la Provisió del Consejo (Madrid, a 5 d’Octubre de 1766), el Rei va manar que se subrogués l’ensenyament de les primeres lletres, del llatí i de la retòrica (a carrec llavors de Regulars de la Companyia de Jesús) en Mestres i Preceptors seculars a oposició. I com a conseqüència d’aquest canvi d’enfocament en l’ensenyament (canvi que podríem titllar de “laïcització del’estudi de les humanitats a Cervera” a partir de la Reforma de Carles III en 1771), les càtedres i els temaris de les diverses matèries van experimentar un canvi qualitatiu considerable, segons el que podem inferir de l´Informe de les Càtedres de Gramàtica llatina i grega, elaborat en compliment d’una Ordre del Rei, de 31 d’agost de 1806.

En aquest informe¹² constatem que les càtedres de gramàtica grega i llatina eren, en un principi, quatre i que després totes plegades es van reduir a una. Però també llegim que el Catedràtic de 1r. any havia d’ensenyar les declinacions dels noms i les conjugacions dels verbs; el Catedràtic de 2n. any, els gèneres, els pretèrits i supins dels verbs, a més d’ensinistrar els seus deixebles en la traducció de versos llatins i exercitar-los en les declinacions de noms contractes grecs i en les primeres formacions de la conjugació barítona o en tota mena d’oracions gramaticals pertanyents a aqueixa classe; el Catedràtic de 3r. any havia d’explicar la sintaxi i la conjugació dels verbs grecs circumflexos i acabats en -mi, a més de traduir del llatí/grec a l’espanyol amb autors fàcils (epístoles de Ciceró, de sant Jeroni, etc.). Quant als llibres emprats, hom parla del Arte d’E. A.de Nebrija i de la Sintaxi de J. Torrella pel que fa a la gramàtica llatina, i hom assenyala l’absència de gramàtica grega; finalment, el catedràtic de 4rt any “debía perfeccionar a sus discípulos en la sintaxis hasta sacarlos perfectos gramáticos, y ejercitarlos en la traducción de las oraciones de Cicerón y de algunos clásicos griegos”.

Quant als horaris escolars i a les estratègies pedagògiques destaquem que en el document suara esmentat (i arreu en cartes i testimonis d’altra mena) hom assenyala que al matí calia ensenyar retòrica per mitjà d’algun autor breu i explicar les orationes selectes de Ciceró, mentre que a la tarda hom explicava la quantitat de les síl·labes i altres preceptes de Poesia, a més d’obres de Virgili, bo i exercitant els deixebles en la seva traducció. Finalment, voldria remarcar que des de principis de juny fins mitjans de juliol es traduïen els Comentaris de Cèsar (en comptes dels Discursos de Ciceró) i les Tristes d’Ovidi, a més d’altres historiadors i poetes del segle d’or romà (en comptes de Virgili). I com a anècdota de les composicions oratòries i poètiques a Cervera, remarquem que un dels dissabtes de cada mes hom podia escoltar la recitació a càrrec d’un dels “estudiants retòrics” d’un discurs o poema de mitja hora de durada amb l’assistència de tots els alumnes de les quatre aules. El catedràtic, per la seva banda, havia de convocar un certamen públic amb els alumnes que excel·lien en Retòrica i Poesia en el teatre de la Universitat. El premi consistia a fer un obsequi de les obres (de bona impressió) d’algun orador, poeta o historiador.

L’humanisme i el conreu de les llengües clàssiques compten a Catalunya amb tota una llarga tradició que s’ha mantingut al llarg de tota l’època moderna. Amb tot, val a dir que el conreu suara esmentat fou més regular des del moment en què Espartero va decretar el 10 d’agost de 1842 el traspàs de la Universitat de Cervera als Estudis Generals de Barcelona. És aleshores quan veurem reviscolats “institucionalment” els estudis de grec.

Per bé que el grec havia desaparegut a partir del 1824, més tard fou restablert. Així, pocs anys abans del traspàs a Barcelona, el Dr. A. Pujol Gurena, en inaugurar els Estudis Generals de Barcelona (19-XI-1836), va justificar la presència d’aquesta matèria en els programes bo i assenyalant que “el curso de lengua griega, de aquella nación tan fecunda en monumentos literarios, añadirá un nuevo lustre a las enseñanzas que se hallaban establecidas”.

És fins a cert punt veritat que, després del lluïment del segle xvi, trobem una pobra imatge del conreu dels clàssics a Catalunya en els segles xvii i xviii; de fet, caldrà esperar la quarta dècada del xix per retrobar una revifalla dels estudis clàssics, del braç d’A. Bergnes de las Casas, de R. González Andrés, d’A. González Garbín i, sobretot, de M. Menéndez Pelayo, deixeble predilecte de Milà i Fontanals que va aprofundir Virgili i Horaci a més de traduir al castellà les odes de Safo, un epigrama de Llucià, dos idil·lis de Teòcrit, una oda pindàrica, cinc anacreòntiques i dues tragèdies d’Èsquil. Tanmateix, com hem dit suara, la lectura de les epístoles de J. Finestres, o bé el caire dels discursos pronuciats a Cervera durant tot el xviii posa en entredit aquesta afirmació pejorativa sobre el conreu dels clàssics.

Reprenent el tema dels estudis humanístics a Cervera, diguem que els Estatuts de la seva universitat responien substancialment als preceptes pedagògics de la Ratio Studiorum dels jesuïtes de 1599. De fet, aquesta actitud de predilecció del monarca Felip V provenia de la que van mostrar els seus avantpassats, a França, respecte de la Companyia de Jesús des d’Enric IV i Lluís XIII. Sigui com sigui, a la França del segle xvii va sorgir una nova gramàtica, la de Port-Royal, molt més reflexiva sobre el llenguatge (gramàtica) i sobre l’expressió literària (retòrica). Doncs bé, la Gramática de la lengua latina i la Rhetórica castellana de G. Mayans no eren més que la introducció solapada del mètode de Port-Royal a Espanya. I ben curiosament, dos joves humanistes jesuïtes cerverins, B. Larraz i Ll. Gallissà, als quals ens referirem en un altre capítol, admiraren i acceptaren, sorprenentment, aquestes innovacions gramaticals. De fet, els dos erudits reconeixien que no pas tot era herètic en els jansenistes de Port-Royal. Amb tot, amb la reforma de Carlos III en 1771, es va manar que s’ensenyés la Gramática de la lengua latina de Mayans a les set Universitats de la Corona d´Aragó, ço és, les de Cervera, Osca, Saragosa, Mallorca, València, Gandia i Oriola. Tot i les recances inicials dels jesuïtes cerverins, finalment la van considerar instructiva i profitosa.

Abans, les gramàtiques i les retòriques dels jesuïtes (d’acord amb la Ratio studiorum) eren d’estil amanerat, prolixes en regles i excepcions i poc abundoses en reflexions filosòfiques. Com a conseqüència d´això, l’ensenyament esdevenia feixuc i inútil, segons assenyalava àdhuc Josep Finestres,¹³ que pertanyia a la primera generació de professors cerverins. En aquest sentit, anys més tard, el presbíter gironí Valls i Geli,¹⁴ autor del Método práctico y fácil para promover los estudios de Latinidad y Bellas Letras, feia apologia del nou mètode amb els mots següents:

Degense de ojear tanto a los Priscianos, Servios, Donatos, Valas, Albares, Tesauros, i otros varios, que sientan centenares de reglas para la construcción de nombres, verbos, participios, i se impugnan mutuamente sobre cien bagatelas i hagan familiarizar a los niños con los Fedros, Terencios, Nepotes, Tulios, Livios, Césares, Virgilios, Horacios i otros elegantes escritores… i verán cómo se pone la latinidad, la retórica i la poesía en un pie más respetable i cómo se mejora la instrucción de la juventud.

D’altra banda, pels volts del 1700 s’imposava un altre problema punyent: l’alternança de les dues llengües clàssiques amb les vulgars. Doncs bé, tot i que a Catalunya i a Espanya en general va continuar fins a mitjan segle xviii el domini del llatí i el grec com a única propedéutica per al domini literari de la llengua vulgar o nacional, a França, a finals del xvii, els jesuïtes ja se´n plantejaren l’alternança, en actes públics i en el teatre, així com en l’ensenyament. I el pare Joseph de Jouvancy va escriure un De ratione discendi et docendi¹⁵, que va tenir una bona acollida, ja que l’any 1703 va aparèixer una segona edició a Florència. En canvi, a Cervera, no hi va haver cap altra llengua de comunicació cultural que el llatí, llengua oficial de la Universitat, i la literatura de Cervera en llengua castellana fou pràcticament nul.la, sobretot a començaments de segle. Si fem recompte, doncs, de les gramàtiques llatines i gregues utilitzades a Cervera i esmentades en les línies anteriors, podem esmentar les següents: l´Arte de Nebrija, la Gramática griega de Pedro Juán Núñez, la de Francisco Vergara i el compendi de Port-Royal, el text de Torrella i, més tard, sobretot a partir de 1771, la Gramática de la lengua latina de Mayans i Siscar.

El segle xviii a Europa és important pel que fa a l’erudició i la historiografia. Per bé que a la segona meitat domina el filosofisme i l’esperit històric propis de la Il·lustració, a la primera és la historiografia erudita i filològicament cauta¹⁶ la que preval. Normalment els doctes polígrafs del XVIII van conrear l’ideal de cultura polifacètica de fons clàssic (C. A. Heumann) i començaren a profunditzar en les funcions de la filologia (Gesner, Ernesti, Ruhnken, Wyttembach, Vico i Leibniz). Per la seva banda, l’anglès R. Bentley (1662–1742) va donar un nou impuls regenerador a la migrada filologia, bo i revifant els estudis de grec a la universitat de Cambridge. Va seguir un mètode rigorosament lògic per a l’edició crítica dels textos (Nobis et ratio et res ipsa centum codicibus potiores sunt fou la seva sentència triomfal) ensems amb la seva vastíssima erudició. D’altres, en canvi, com el suís J. Leclerc (1657–1736), van tendir a l’escepticisme, és a dir a esbrinar insídies i errades en la paraula antiga transmesa, bo i mirant de no malentendre el seu sentit. Concretament, Leclerc va intentar copsar la mentalitat i el pensament dels antics sense caure en menuderies i sense pretensions multierudites, i va rebre influències de Descartes i Locke. A més, va analitzar la correspondència entre els mots i el pensament i la va trobar a voltes deficient.

Doncs bé, en J. Finestres, potser el més erudit dels cerverins, acostumava a dir que el retard de la nostra filosofia provenia del fet que ningú no anava a beure a les fonts dels antics filòsofs i que no hi anaven perquè els mancava la cultura literària i erudita necessàries per tractar directament amb els antics mestres grecs i llatins. I a propòsit d’un dels erudits europeus suara esmentats, C. A. Heumann, deia el mallorquí Bartolomé Pou, tot referint aquests mots a Finestres: